Jujol, deixeble de Gaudí.

Al llarg i ample d’Europa, al segle XIX, va triomfar un moviment que trencava els motlles establerts dels cànons arquitectònics i estilístics de moda des de llavors. Acabat el Neoclassicisme hi va haver un període de formalitat eclèctica que sense ser res de nou, tampoc representava res vell, per això el Modernisme es digui així, amb variants, en tot el Vell Continent, amb termes que especifiquen la seva vitalitat, la seva joventut, la seva modernitat o la secessió que va suposar.

Hi va haver, doncs, una multitud d’arquitectes que es van apuntar al nou moviment, construint edificis que van embellir les ciutats i donaven llustre a les respectives burgesies que, a cavall de l’empenta de la Revolució Industrial, guanyaven diners i ho gastaven en elements sumptuaris, en les aparences i en la dolçor de viure.

Naturalment, hi va haver alguns artistes que descollaron de la resta i han llegat autèntiques obres d’art que encara avui són admirades i visitades. A la nostra terra, Gaudí està en boca de tothom, tot i que el seu excés artístic va ser discutit, per exòtic, des del primer moment en què va obtenir el títol, quan el president del tribunal que el va fer arquitecte es preguntava si Gaudí era un geni o un boig.

Tot mestre té els seus deixebles, que sense voler emular aquell que li dóna l’oportunitat de millorar, sap marcar una pauta que sense ser igual sap ser diferent, pròpia, i per tant s’aprèn a distingir la variació de la simple còpia. Aquest és el cas d’un tarragoní que va saber deixar la seva empremta lleugerament gaudiniana, però indubtablement pròpia: Josep Maria Jujol (1879-1949).

A Tarragona de les seves obres més destacades va ser el Teatre Metropol, que funciona després d’anys de tancament des de 1995 com a teatre municipal. Va néixer com a escenari per a les obres de l’eclesiàstic Patronat Obrer el 1908, cosa que explica les referències al mar ia la navegació, ja que és metàfora de l’expressió que identifica l’Església com una nau.

També va treballar per a particulars, com la Casa Ximenis en Via de l’Imperi Romà, creada per al canonge Ximenis el 1914, el santuari de Montserrat a Monferri (1926) o la rehabilitació a Els Pallaresos de la Masia Bofarull entre 1914 i 1931, quan el Modernisme feia temps que havia passat de moda. Això demostra que va saber transcendir l’estil amb el qual es va donar a conèixer i, per tant, deixa clara la seva mestria arquitectònica, que també es pot admirar a Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, Creixell oa la monumental font de la Plaça d’Espanya .

        Però segurament pocs dels que admiren la Casa Batlló saben que Jujol va dissenyar part del mobiliari o que la decoració de temàtica marina de la Pedrera és també seva, com es pot comprovar contemplant els elements d’animals marins molt semblants que es poden contemplar al Teatre Metropol. O, sense anar més lluny, que els sols de ceràmica de la Sala Hipòstila del Park Güell també es deuen al art jujolià, el qual va saber deixar la seva empremta més enllà de la terra que el va veure néixer per ajudar a fer del Modernisme un art global .

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s