Lluís Pons d’Icart, un renaixentista tarragoní

Remite su scriuir a la ruyna,

Quen parte quanta fuiste bien declara

Dexandote memoria de diuina.

Memòria de divina, un concís i afalagador epítet que ens va deixar el que probablement va saber apreciar abans que ningú en l’època moderna les meravelles que amagava la nostra ciutat, Lluís Pons d’Icart, fill de l’antic secretari del Virrei de Nàpols Joan Pons i d’Isabel d’Icart, filla del baró de Torredembarra, que va néixer a Tarragona entre 1518 i 1520.

Poc sabem de la seva vida més enllà del que ell mateix va escriure en les seves obres: venir al món en la mansió familiar del carrer Riudecols i va estudiar lleis, probablement a Lleida, tornant a la seva ciutat el 1545 per exercir d’advocat, ocupant els càrrecs de jutge general d’apel · lacions de Tarragona i d’advocat del Capítol Catedralici, cosa que li va permetre bussejar en arxius i documentació antiga, que li serviria de base per realitzar la seva obra literària, fruit de la seva passió per l’Antiguitat, que compartia amb el seu sogre Joan de Vallbona, la filla Lucrecia li donaria 6 fills, un home i cinc nenes.

De vasta cultura i alternant-se amb la intel · lectualitat de l’època com el valencià Pere Joan Nunyes (autor d’una Epítome de les Rhetoricae Institutiones) o el futur arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, que faria construir la renaixentista capella del Santíssim de la catedral a un mestre de l’arquitectura com va ser Pere Blai i reuniria peces per a un futur museu arqueològic, Pons d’Icart es va adonar de la importància que va arribar a tenir Tarraco, les ruïnes encara eren molt més visibles que ara a la zona que va de l’actual Rambla Vella fins el port i el Francolí.

Pons d’Icart es va decidir a escriure un llibre que descrivís les grandeses de la ciutat en època romana, doncs tal i com declara ha de deixar constància de les coses principals i vestigis “que es mostren en aquesta famosa, populosa i insigne ciutat de Tarragona, la qual és una de les ciutats més grans d’Espanya en obres, edificis, potència i riqueses singulars “. Així, va publicar en castellà, dedicándosela a Felip II, el Llibre de les grandeses i coses memorables de Tarragona el 1572, encara que la primera versió en català no veurà la llum fins a 1984. Hi feia especial èmfasi no només en els vestigis més o menys a la vista sinó que feia reconstrucció arqueològica per delimitar el traçat de la muralla romana de la part baixa de la ciutat, no tota conservada (encara que més que avui dia), mentre que no presta importància a la “muralla que avui és”, és a dir, la que circumda tota la Part Alta.

També va deixar en forma de manuscrit el Llibre de Tots el Epigrames que són trobats del temps del romans i un altre relatiu als arquebisbes de Tarragona. Vist des d’una òptica moderna, pateix de certes mancances ja que no hem d’oblidar que era un aficionat, però és remarcable el seu intent de realitzar un estudi seriós sobre les ruïnes urbanes, algunes de les quals ja no han arribat als nostres dies, així com meritori és la seva compilació de epigrafia llatina, ja que alguns dels pedestals per ell estudiats no s’ha conservat.

El primer arqueòleg de Tarragona morirà a la seva ciutat el 1578, sent enterrat al desaparegut convent dels Pares Predicadors (situat extramurs al Portal del Roser i ja desaparegut), i actualment un carrer i un institut honren la seva memòria.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s